sábado, 5 de noviembre de 2011

RELLEU D'EUROPA

És relativament simple. Tot el conjunt s'organitza entorn d'una gran plana central que està rodejada de regions muntanyoses i mars. La combinació de muntanya i plana dóna al territori una varietat ecològica que és vital des de l'Antiguitat.
Les majors elevacions muntanyoses a Europa són: Elbrus (5.633 m), Mont Blanc (4.807 m) i Mulhacén.

(Mont Blanc)



(Mulhacén)

A pesar del que s'ha dit, el més destacat del relleu europeu és la presència permanent del mar. Les costes són molt retallades. Els mars europeus han sigut vies de comunicació que han facilitat el contacte entre els pobles. Dos són els grans mars europeus el Mar del Nord i Bàltic, per un costat i el Mediterrani per un altre. Els accidents geográfi.
Penínsules: Kanin, Kola, Jutlàndia, Escandinàvia, Ibèria, Itàlia i Balcans.
Caps: Nord, Punta de Sant Mateu, Finisterre, Roca, Sant Vicent, Gata, Spartivento i Matapan.
Golfs: Bòtnia, Finlàndia, Biscaia, Lleó, Gènova i Venècia.
Estrets: Canal de la Manxa, Gibraltar, Messina, Dardanels i Bòsfor.
Illes: Islàndia, Britàniques, Balears, Cór.



PAISATGES D'EUROPA

Els paisatges d’ Europa es caracterintzen per ser temperats. Podem distinguir tres grans tipus de climes d’Europa:


-          Paisatge oceànic o atlàntic: el paisatge oceànic es característic de la façana occidental d’Europa; tambe compren el nord i el nord-oest de la Península Ibèrica.






Gràcies al clima suau i humit podem gaudir de l’existència de boscos de fulla caduca (com per exemple els roures, fagos, castanyers…) i de prats, os pastura la ramaderia de bestiar vacum. Els camps es dediquen al cultiu de dacsa, farratge, creïlles, pomers…


Les zones atlàntiques ramaderes són de població dispersa, però hui el paisatge està molt humanitzat, amb ciutats importants, ports, vies de comunicación, moltes zones industrials, etc.


-          Paisatge mediterrani: aquets paisatge es propi de les zones costaneres i de totes illes europees que banya aquest mar (Espanya, sur de França, Itàlia, Grécia…). En aquestes terres els estius són calorosos i secs, a causa de la influncia de la masa d’aire subtropical, i els hiverns no són gens freds gràcies a l’influència del mediterrani. Aquest paisatge mediterrani també es caracteritza per tindre pluges abundants, en especial durant la primavera i la tardor.





La vegetació destacada són els boscos de fulla perenne, com ara l’alzinar, que , allà on no pot fer-se, deixa espai a la pineda, la garriga i l’estepa. Els cultius mediterranis tradicionals són el blat, la vinya i l’olivera.


Les terres d’aquesta zona són en general molt poblades i molt turístiques; gràcies a açó les ciutats creixen, i les urbanitzacions, els complexos  hotelers, les zones d’oci i les carreteres envaeixen el territori.


-          Paisatge continental: el paisatge continental es localitza a les terres de l’interior d’Europa. Aquestes temperaturas són molt contrastades, els estius són calorosos i els hiverns són freds. Durant l’estiu les precipitacions són abundants. Aquest clima es fa més rigorós a mesura que s’avança cap a l’interior, a l’extensa plana russa.






En les terres situades més al nord, creix la taiga, bosc d’avets i de bedolls, i, cap al sud l’estepa, en terrenys més secs. Els boscos caducifolis s’enfilen pels vessants de les montanyes.


La població viu concentrada en grans pobles, però hui les ciutats, les comunicacions, les explotacions mineres, les zones industrials i les activitats humanes en general han modificat profundament els paisatges tradicionals.

RIUS D’EUROPA

Els rius europeus desemboquen en els oceans Atlàntic i Glaciar Àrtic, en els mar Mediterrani, mar Negre i Caspi.


Els rius de la vertent atlántica, tenen caudal abundant. Els més importants són el Vístula, el Oder, el Elba, el Rin, el Sena, el Tajo, el Támesis i el Loira.

 (Riu Po)

(Riu Loira)
Els rius de la vertent mediterránea, tene caudal irregular i no són molt llargs. Alguns rius d’aquesta caudal són  el Po, el Ródano i el Tíber.

Els rius de la vertent àrtica, són llargs i amb caudal abundant. Els més importants són  el Pechora i el Dvina Septentrional.

COMENTARI DELS CLIMOGRAMES (ESPANYA-NORUEGA)

El climograma és un gràfic en què representamops simuntáneamente els valors de temperatura mitjana mensual, per mitjà d'una esbossa, i els de precipoitaciones mensuals mitges, per mitjà de barres veeticales, per als 12 mesos de l'any.
Aquest és un exemple del comentari d'un climograma (Espanya, Almería).




El climograma a comentar perteneix a una regió situada a l'hemisferi nord amb una temperatura mitja anual de 18,5ºC i una amplitud tèrmica baixa de 13,5ºC. Existeix una distribució de les temperatures on vorem que la temperatura més alta de l'any d'aconseguix a l'Agost (una temperatura alta amb un estiu calorós), amb un registre de 30,4ºC, mentres que la més baixa de les temperatures mínimes correspon a Gener (un hivern fred), amb 8,1ºC.
Les precipitacions presenten un total anual de 203 mm (poc abundants). Les precipitacions cauran principalment en forma de plutja. La precipitació màxima correspont a Novembre.
Podem comprovar la existencia de mesos secs, el valor de sequía es molt alt.
Amb aquesta informació podem concluir que Almeria presenta un clima mediterrani. Aquest, es caracteritza per uns hiverns suaus amb poques precipitacions, i temperatures suaus amb uns estius calorosos i secs i temperatures altes. Durant la primavera i la tardor, les pluges són més abundants e intenses.
El clima mediterrani presenta una vegetació amb boscos de fulla perenne (l'alzinar, la garriga i l'estepa) i amb terres molt poblades (grans urbanitzacions).

A continuació presentem un exemple de contrastació del climograma anterior amb altre (Noruega-Oslo).






 

Comparant el climograma anterios (Espanya, Almeria) amb aquest (Noruega, Oslo) comparteixen certes característiques com aquestes: els dos perteneixen a regions situades en l'hemisfèri nord.
També podem observar certes diferències:
La temperatura mitja anual de Noruega (Oslo) es de 5,7ºC i l'amplitud tèrmica es alta, 20,7ºC. Exiteix una distribució de les temperatures on observem que els hiverns són extremadament frescs (temperatura mínima de -7,4ºC) i els estius són frescs (temperatura máxima 22,3ºC).
Les precipitacions presenten un total anual de 769 mm, la precipitació màxima correspon a agost i a setembre, amb una quantitat de 90 mm, mentres que el mínim pluviomètric es dóna al febrer, amb una arreplega de 36 mm. La precipitació principalment es en forma de neu.
Amb aquestes característiques averiguem que es tracta d'un clima de zona polar on la temperatura es molt rigorosa només durant els breus mesos de estiu, en què es produeix el desgel, el sol es cobreix de líquens, molses, arbustos i herba: la tundra.
Són zones poc poblades, amb alguns grups humans.


CLIMES D'EUROPA:
. Clima mediterrani: entre els 30é i els 45é de latitud es pot trobar el clima mediterrani. D'ell cal destacar l'aridesa que es produïx durant l'estiu provocada pel subtropical, i la humitat de l'hivern deguda al front polar.
.Clima oceànic: és un clima que comprén les vores de l'oceà Atlàntic i va des de Noruega fins a la costa nord de Portugal. Cap a l'interior del continent el clima oceànic va desapareixent i es convertix en clima continental. Posseïx una humitat constant i temperatures moderades sense grans oscil·lacions.
.Clima continental: es caracteritza pel contrast entre les precipitacions, altes temperatures de l'estiu i el fred sec de l'hivern. Les altes temperatures de l'estiu fan que l'evaporació de l'aigua que cau en forma de ruixats siga molt alta.
.Clima de tundra: es dóna entre els 60 i 80 graus de latitud, a Rússia i al nord de Noruega, Suècia i Finlàndia. Es caracteritza per escasses precipitacions (alrededor de 250 mm de media) i un fred constant amb màximes de 10 °C durant tot l'any.

. Climes de muntanya: en el clima de muntanya la temperatura disminuïx de 0,5 a 1 °C amb cada 100 metres d'altura, la qual cosa augmenta la humitat relativa de l'aire i provoca precipitacions



EUROPA POLÍTICA

Europa consta de 49 païssos, dels cuals 27 d'ells perteneixen a la UE (Unió Europea).

NATURALESA Y SOCIETAT: HARMONÍES, CRISIS I IMPACTES

Els grups humans han aprofitat els recursos naturals disponibles segons els seus coneiximents, interessos i la seua tecnologia.
Des de fa sols unes décades, els cientifics han advertit que el ritme d'explotació dels recursos naturals és insostenible, perque la terra no és infinita i els recursos tampoc ho són. El problema són: les transormacions a que els sotmeten per obtenir energia, aliments o altres productes que causes un fort impcte sobre la naturalesa i sobre els mateixos éssers humans.


L'enorme consum de recursos naturals que duen a terme les païssos més desenvolupats s'han demostrat insostenibles per dues raons:
 -La sobreexplotació dels recursos; s'exploten i es consumeixen a un ritme molt superior al que la naturalesa es capaç de reposar i reciclar.
 -La contaminació del medi ambient; l'obtenció dels recursos en gran quantitat, la seua tranformació industrial i el consum de certs productes necessiten gastar molta energia i comporten també l'acumulació de molst residus en l'aire, en la terra i en l'aigua dels rius i dels mars.


Els impactes ambientals més greus són conseqüència de:
 -La contaminació atmosfèrica; la'acumulació de contaminants en l'atmosfera produeix la plutja àcida (perjudica la vegetació), la reducció de la capa d'ozó (que protegeix els éssers vius dels efectes del rajos ultraviolats) i l'efecte d'hivernacle (que origina un canvi climatic en el planeta).
 -La deforestació.
-La gestió dels residus; generació d'una quantitat cada vegada més gran de residus, no és sostenible i per a evitarla cal generalitzar la cultura de les les tres ''R'' (reduir, reutilitzar i reciclar).


La localització dels recursos naturals explica, en part, la manera de com es distribueix la població al món per a poder exportar els recursos naturals cal posseir la tecnologia adecuada i els recursos econòmics suficients, a més, se n'ha de tenir el control polític; d'ací les desigualitats econòmiques.
Els païssos més poderosos sempre han explotat els recursos dels païssos amb un desenvolupament econòmic inferior.
N'és un gran exemple l'aigua. No obstant aixó, la solució del problema no consisteix només a tenir un accés fàcil a l'aigua, sinó també a garantir que siga potable i que complisca totes les garanties de sanejament necessàries.